La entrevista es ficticia y tiene bastantes años. Como han dicho por aquí por esos siglos Cataluña aún no existía, no era más que un puñado de condados dependientes de la Corona de Aragón, nació antes el Reyno de Valencia con fueros propios dentro de la corona de Aragón. La historia esa de Willfredo el Belloso que explica como nació la bandera de ¿cataluña? es una leyenda, también existen por castilla leyendas semejantes, pero algo que no sucedió pues las cuatro barras de Aragón fueron entregadas por no se cual Papa al Rey de Aragón. Os dejo un artículo muy interesante que viene en relacion al hilo (está en catalán):
LES FALSEDATS DELS SIMBOLS DEL NACIONALISME CATALÀ
Tot nacionalista té com a fita principal la reivindicació dels seus orígens, dons com diu la cançó “qui perd els orígens per la identitat”. El nostre nacionalisme, no el que reivindiquem, sinó el que patim, necessita demostrar la seva pròpia gènesis prou allunyada de qualsevol contaminació de la història comuna espanyola.
No pretenem en aquest article fer una detallada exposició dels trets diferencials dels catalans, que per tots son prou conegudes, ni ens plantegem fer una relació dels fets més preclars que els nacionalistes identifiquen amb Catalunya, i que la major part d’ells són inventats o falsejats per tal de poder diferenciar-los d’altres pobles. El nacionalisme català ha buscat una justificació històrica a tots els símbols que rodegen la seva ideologia, i quan han trobat el que li ha interessat ho ha manipulat fins a l’exageració; i tota idea, fet o personatge que no s’avingué a la seva mentalitat excloent de Catalunya, ha estat senzillament ignorat.
La mitificació dels passat ha esdevingut obsessió constant del nacionalisme, així el mateix emblema de Catalunya ha sofert una tergiversació constant; la llegenda de les quatre barres pintades per el rei franc amb la sang de Guifré el Pilòs, és una tergiversació conscient, la llegenda de les quatre barres pintades pel rei franc amb la sang de Guifré el Pilòs, es una adaptació que el autor alemany Beuter l'any 1551 copia d'un fet real Castellà. Aquesta història ha arribat fins els nostres dies com l'origen de la senyera. Però l'autèntic origen de les quatre barres, tot i les moltes polèmiques sembla ser que fou una concessió dels colors Papals al Rei Pere, i així esdevingué com a senyera del regne d'Aragó (podent haver-hi entre tres i sis barres verticals vermelles sobre fons daurat). La bandera dels comptes de Barcelona fou la creu vermella de Gules sobre Camper d'Argent (és a dir, la Creu de San Jordi), la primera ensenya catalana pròpiament dita. Les quatre barres fou la bandera oficial del Regne d'Aragó (actualment esquarterat entre Catalunya, València. Illes Balears i l'Aragó). Si l’hi afegiu a la quatribarrada l'estrella de cinc puntes que portaven els separatistes cubans, ja teniu bandera nacionalista, tot sia per diferenciar-nos i posar de manifest les seves simpaties, dons mentre els espanyols (milers de catalans entre ells, morien a Cuba, cantant havaneres –la música catalana més hispànica que existeix-), els nacionalistes mostraven les seves veritables intencions: destruir Espanya per tots els mitjans. Ara ja tenien bandera.
El Nacionalisme, buscant diferències de la resta d'Espanya, va trobar en un ball, fins les hores desconegut, el seu referent de diferenciació. No es podia acceptar que la jota de Lleida o les comarques de Tarragona esdevinguessin ball nacional. I tampoc el ball anomenat “L´Espanyolet” ja que el seu nom podria provocar equívocs, per això, es van inventar la Sardana. Fou José Ventura (nascut a Alcalà la Real, província de Jaén, el 1817. Fill d'un comandament de l'exercit espanyol), més conegut avui com “Pep Ventura”, qui modernitzà un ball molt antic de l'Empordà i es considerat el pare de la Sardana (ball d’orígens pagans, que formant una rotllana i mirant el sol, el membres feien un cercle amb les mans agafades). José o Pep Ventura, va escriure més de 300 sardanes i algunes d'elles molt populars ( “Per tu plor”, “El toc d'oració”, etc.). Ara ja tenien el ball nacional.
Els nacionalistes però, no tenien himne, i posats a inventar fins i tot es van inventar el seu: “Els Segadors”. Fou el 1892 que el centre Català de Sabadell va patrocinar un premi per tal de trobar un himne català; s’hi van presentar nou textos, però el jurat declarar desert el premi. El 1895 fou l'Orfeo Català qui convoca un concurs similar, i guanyà Francesc Mathen amb el poema “La Terra”, que era la lletra però no la música dels actuals Segadors. Per la música, Francisco Alió hi va enganxar la tonada d'una cançó de sega obscena i provocativa. Per acabar Ernest Moliné hi afegí el “Bon cop de falç”. Ara ja tenim Himne Nacional.
Com no tenien milícia, ni policia, ni uniformes, els nacionalistes veren tenir que inventar-se una institució catalana que esdevingués la tropa catalana. Es va rescatar de l'oblit els Mossos d'Esquadra. La victòria de 4 les tropes borbòniques sobre els austricistes catalans el 1714, comportà l’ensorrament de totes les institucions catalanes (Consell de Cent, Diputació General, els braços, la cort i la “Coronela”, entre d'altres) amb el decret de Nova Planta. Per evitar desmans a les zones rurals, els felipistes o botiflers crearen un grup policíac anomenat Mossos d'Esquadra, que dirigit pel batlle de valls, Pere Anton Veciana i Vila (Sarral 1677 botifler i felipista), es dedicaren a perseguí i ajusticiar a tots els austricistes o Maulets que caigueren a les seves mans. Amb la restauració de la Generalitat Republicana, despengueren del Govern català. Ja tenim soldats. Però el problema es planteja per tal de buscar una Diada Nacional per tal de celebrar la joia de ser catalans. Es rebutja la festa més tradicional (23 d'Abril, Diada de San Jordi) per poc patriota i a més importada d'Anglaterra, i substitueix per la commemoració d'una derrota. L'Onze de Setembre no es commemora un derrota de Catalunya, sinó que fou de tota Espanya, després d'una llarga lluita fratricida, els vencedors desmantellaren l'Estat foral espanyol i implantaren el centralisme seguint el model francès sobre jurisdiccions i institucionals de Castella.. El fi de les institucions catalanes i la persecució de la llengua no vol dir que els catalans deixessin de ser espanyols, sinó que ens volgueren convertir en castellans en contra de la nostra voluntat. Els nacionalistes però ja tenia la justificació per commemorar una derrota de Catalunya enfront Espanya. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres manifestacions per aquesta data davant del monument de Rafael Casanovas. Ja tenim Diada Nacional.
Les xiruques, el “Kumbaia deu meu”, i tot tipus d'excursionisme ha esdevingut també, referència i fe de la ideologia nacionalista. El 1876 es fundà la primera societat excursionista (“ Associació Catalanista d'Excursions Científiques”), sense cap fonament esportiu però si exclusivament polític. El terme “científic” i patriòtic del grup així ho evidencia. El 1878 es creà l'Associació d'Excursions Catalanes i posteriorment totes dues es fusionaren en el centre Excursionista de Catalunya (CEC). D'aquesta manera, es comença a anar d'excursió, a anar a “la terra”, a la Catalunya catalana, i començà a estendre’s una visió romàntica e idíl·lica d'una terra perfecta, i el nacionalisme mitificà muntanyes i serralades. Ja tenim país i xiruques catalanes.
El nacionalisme sempre ha volgut sentir l'església a prop seu, i per això no ha dubtat en manipular-la des de dins i des de fora. Últimament estem veient aquest episodi vergonyós de l'intent de creació d'una conferència episcopal independent: la Tarraconense, per convertir-la en catalana, encapçalat pels bisbes Deig, Alanís, Camprodón i Guix, que no busquen guiar espiritualment als creients (qüestió que fora lloable), sinó el que busca únicament es la segregació de la resta d'Espanya. S'obliden dels centenars d'anys, que des de el 589 ( concili de les Diòcesis Hispàniques) a Toledo es reuniren totes les diòcesis pertanyents a l'antiga Espanya (incloent-hi la província de Tarraconense) que abocà a la conversió al catolicisme de Recadero i totes les diòcesis hispàniques. Seria bo de reivindicar la figura de Fèlix de Sant Serni de Tavèrnoles, que fou el primer català que plantejà amb termes polítics la reivindicació de la hispanitat durant el ja llunyà segle VIII. Però aviat l’església catalana tindrà la seva conferència episcopal, amb Torres i Bages com a gran prohom. Ja tenim església.
Bandereta estelada, ball, himne, soldats, Diada Nacional, xiruques, església. Aquest són els seus arguments, els del nacionalisme excloent. Davant d’això hem de reivindicar la nostre catalanitat hispànica, essent la llengua catalana el puntal referència de la nostre voltant de ser catalans per ser més hispànics. Per acabar vull citar una frase de Josep Ferrater i Mora, que ens faci reflexionar sobre el nacionalisme català i el centralisme castellà, i per adonar- nos de que la catalanitat es sinònim de hispanitat: “El separatisme es una malaltia tan vuitcentista com el nacionalisme i el centralisme. És una malura de la qual no cal gairebé preocupar- se; es va extingint tota sola, com un microbi que ha perdut la virulència... (...) Catalanitzar Catalunya no vol dir, per tant, restar alguna cosa d´Espanya. Vol dir fer l´Espanya gran, i fer-la digna d’incorporar-se, sense murmuris, reticències o reserves, a una gran Europa”
Lo Tocagaytes del Bages.
http://www.hispanismo.org/showthread.php?t=121&highlight=les+falsedats
Autor